el silenci del buit[1]
en memòria de l’amic i mestre carlos rodrigues brandão
•
mentre encimbellada l’aurora quasi acarona les puntes de les mates
(tu lentíssimament pelluques les traces i les empremtes vivents embolicades entre fulles i herbes
amuntegades amorosament sobre una terra natal en la qual esdevens perenne estranger)
i el silenci del buit gràvid de naixences somnia sense benedicció amb una escriptura rovellada i tardana…
tu pelegrí en una quietud blanca travesses el fulgor novell…
••
al·luvials
les paraules foraden intensíssimament una quietud prenyada de vents
i tu lentíssimament pelluques les fruites i les granes fructificades suaument embolicades entre papers i palles
paraules alades fora de qualsevol espai llis però amb una courenca escuma
mentre
a deslloc una dolça estrella de foc enrocada en una mar plena de sendes desgrana el temps
•••
tu pelegrí en una quietud blanca travesses el fulgor novell…
llavors alegres i senceres
preguntes i poemes i cançons i dubtes i… interferències caminant més enllà de les sendes
ací la dinàmica amagada de l’esperit: expansions-i-contraccions
mentre enlairada l’aurora viva quasi acarona les puntes de les estreles sense ombra
-
[gap. inèdit] ↑